Fulles grogues de moixera (Sorbus aria)
Després de l'estiu tan tòrrid i amb
absència de pluges, on la sequera ha fet desapareixer fonts, per fí amb
l'arribada de la tardor, arriba l'aigua, eixe aigua caiguda del cel i que
alleuja la set d'estes terres mediterrànies. Com correspon a les característiques
del nostre clima, els temporals de tardor van succeint-se poc a poc. Les
temperatures es fan més suportables i, de sobte, un dia arriba el fred. Este
cúmul de circumstàncies acceleren al canvi de la coloració dels caducifalis, i
en unes setmanes, les fortes ponentades despujaran als arbres de tota fulla.
La visita a la
tardor a la serra del Carrascal constitueix quasi una peregrinació anual, una
visita sense preses per la faena, pels horaris, per reunions o fitxatges. Es
sempre una visita per gaudir dels colors, de la llum, de les olors de la serra
amb la terra ja humida. I com sempre cal delectar-se amb la fotografia de
fleixos i aurons, mil vegades ja fotografiats i mil vegades redescoberts.
Potser enguany, la
llum era diferent, un vent de Ponent havia deixat l'atmossfera completament
clara i neta, sense cap núvol, i permetia albirar la mar Mediterrània a la
costa de Gandia, la Mesa d'Almansa i, a la llunyania, es podia endevinar el
massís del Penyagolosa.
Una llum daurada
il·luminava la ruta, llum filtrada a través de les fulles roges i grogues que li
donava a l'ambient un matís encisador. Esta llum es va transformar en quasi
màgica al capvespre, quan el Sol desprenia els seus daurats raigs impregnant
cada racó del paisatge de color or. Els pins, les terres de conrreu, les
matolls i les pedres i, fins i tot, la pròpia pell es tenyia del color dels
déus.
I com no, el Boss al cotxe, com no podia
ser d'altra manera. Amb cançons atemporals i sempre vigents, clàssics d'un
artista incombustible i clàssics ja d'una vida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario