sábado, 3 de noviembre de 2012

La daurada llum de la tardor


Fulles grogues de moixera (Sorbus aria)

Després de l'estiu tan tòrrid i amb absència de pluges, on la sequera ha fet desapareixer fonts, per fí amb l'arribada de la tardor, arriba l'aigua, eixe aigua caiguda del cel i que alleuja la set d'estes terres mediterrànies. Com correspon  a les característiques del nostre clima, els temporals de tardor van succeint-se poc a poc. Les temperatures es fan més suportables i, de sobte, un dia arriba el fred. Este cúmul de circumstàncies acceleren al canvi de la coloració dels caducifalis, i en unes setmanes, les fortes ponentades despujaran als arbres de tota fulla.

La visita a la tardor a la serra del Carrascal constitueix quasi una peregrinació anual, una visita sense preses per la faena, pels horaris, per reunions o fitxatges. Es sempre una visita per gaudir dels colors, de la llum, de les olors de la serra amb la terra ja humida. I com sempre cal delectar-se amb la fotografia de fleixos i aurons, mil vegades ja fotografiats i mil vegades redescoberts.

Potser enguany, la llum era diferent, un vent de Ponent havia deixat l'atmossfera completament clara i neta, sense cap núvol, i permetia albirar la mar Mediterrània a la costa de Gandia, la Mesa d'Almansa i, a la llunyania, es podia endevinar el massís del Penyagolosa. 

Una llum daurada il·luminava la ruta, llum filtrada a través de les fulles roges i grogues que li donava a l'ambient un matís encisador. Esta llum es va transformar en quasi màgica al capvespre, quan el Sol desprenia els seus daurats raigs impregnant cada racó del paisatge de color or. Els pins, les terres de conrreu, les matolls i les pedres i, fins i tot, la pròpia pell es tenyia del color dels déus.









 I com no, el Boss al cotxe, com no podia ser d'altra manera. Amb cançons atemporals i sempre vigents, clàssics d'un artista incombustible i clàssics ja d'una vida.