El dissabte 5 de maig vam intentar pujar al cim de l'Aneto però les condicions ambientals i la propia muntanya ens ho van impedir. Una pujada molt molt dura. Un 42% de desnivell amb una capa de neu de més d'un metre, un intèns fred i ventisques ens van acompanyar. Cadascú portaba al seu interior, a la seua ment, la seua lluita personal, les seues motivacions i pensaments ... en definitiva la seua vida. Tot, en mig d'un blanc i imméns silenci, trencat pel sorolls de la neu sota les raquetes.
La muntanya ens va desfondar i el més cabal va ser tornar a meitat de camí. Esgotat i sense forces m'esperaba la baixada al refugi. El cansament em dia parar, però amb eixe fred no era el més aconsellable. Correr era impossible i no hi havia més remei que amb paciència i un propi autocontrol, pas a pas, anar avançant cap a baix. Mesurant les minvades forces l'eterna distància cap al refugi anava reduint-se.
A la fi, era com la pròpia vida, on els problemes i adversitats han de superar-se poc a poc, amb les forces d'un mateix, sense esperar res de ningú, perque, com a la baixada de l'Aneto, només hi ha que confiar amb les forces de les teues cames i saber que, pas a pas i poc a poc, l'arribada al refugi es produirà. Costarà, hi hauran moments de decaiguda, moments de debilitat, però per a tot hi ha que recomposar-se un mateix i anar endavant.
En mig de la infinitat de pensaments, records, moments de la vida i cançons que em van vindre al cap en aquelles dues hores i mitja de terrible baixada, em va apareixer troços de November Rain de Guns & Roses, que, com diu alguna altra cançó, ...ya no hacen música como la de antes...
"...si pudiéramos tomar el tiempo
para dejarlo en la línea
podría descansar mi cabeza
simplemente sabiendo que fuiste mia
toda mia
pues si quieres amarme
entonces cariño, no te contengas
o simplemente terminaré caminando
bajo la fría lluvia de noviembre..."
No hay comentarios:
Publicar un comentario