Pintar com respirar

Foto baixada d'Internet

És dificil d'explicar el perqué es té la necessitat de pintar i el benestar que produeix veure una obra ja finalitzada, tot i que pot passar que també siga una lluita de l'artista amb el llenç o el paper. De vegades, es pinta per plaer i, personalment, també soc de l'opinió que pintar és una exteriorització dels sentiments, siguen els que siguen. Soc partidari de les concepcions romàntiques de la pintura on es defén el sentiment per damunt de la raó, amb l'exaltació de la sensibilitat, la imaginació i les pasions. Com va argumentar el pintor francés Eugene Delacroix, el romanticisme pictòric es "la lliure manifestació de les seues impressions personals". 

Després d'un periode de temps, més llarg del que jo haguera volgut, on els sentiments no estaben per a moltes festes, ahir diumenge vaig sentir la necessitat de pintar, fora el que fora. Una necessitat que ja venia fraguant-se des de fa un parell de mesos on l'ànima volia exterioritzar el que al seu interior estaba coent-se. I per fí, ahir es va produir l'apertura de les comportes i va començar a fluir tot. Este estudi o esboç del cap d'un fraret, els meus estimats puffins, sobre els quals tinc promés que el dia que puga veure un d'ells al medi natural (Escòcia per dir un lloc qualsevol) faré una "voltereta" a terra.

Així, per escalfar motors i sense saber molt be com, va eixir esta petita obra dels pinzells, gaudint de les barretges de la pintura, de les diferents textures i de la mobilitat dels pels dels pinzells.

PuffinAcrílico sobre cartón / Acrilic sobre cartó. 2012
14,7 x 24 cm

 

 

I com no, per a pintar, al meu cas és imprescindible la música. Música que, quasi sempre acaba per ser sempre més o menys la mateixa i que marca les diferents etapes de la meua vida, arribant a ser determinant per als diferents moments del procés de factura d'una obra pictòrica. Des de música clásica, bandes sonores, potpourris de rock, pop-rock o hardrock m'acompanyen a les hores de treball al llenç o el paper. 

En este estiu tan calorós, en este estiu extrany, en ve al cap l'estiu de l'any 1998, l'estiu de l'espera, l'estiu en el que vaig produir una gran quantitat d'obra i cada dos per tres escoltaba el disc Una semana en el motor de un autobús de la banda granadina Los Planetas. Banda que ja seguia des dels seus començaments a les maquetes de Radio 3 a l'any 1993. Ara, encara continuen agradant-me. El seu cantant i compositor, J, posa en cada cançó amargor, dolçor o sentiment d'una manera pareguda al pensament que tenia el pintor Delacroix sobre el romanticisme, "la lliure manifestació de les seues impressions personals". Per a mostra, un botó.